Itinerari dels Camins de la Memòria per a la posada en valor dels llocs de la Memòria Democràtica d’Oliva.
Els Camins de la Memòria té l’objectiu de rememorar a la ciutadania els fets més significatius, en l’àmbit local, entre el període comprés per la Guerra Civil i la postguerra, omplint així el buit històric que hi ha sobre aquest període summament transcendental per a la localitat d’Oliva. Al mateix temps, que servisca per a posar en valor els llocs de la memòria i dignificar el record d’aquelles persones veïnes del municipi d’Oliva que defalliren o sofriren les conseqüències del conflicte i la posterior dictadura.
Els Camins de la Memòria és un projecte multiplataforma que compta amb una ruta per posar en valor els llocs de la memòria, un documental amb testimonis orals i explicació per part d’investigadors locals i un espai web on s’allotja documentació i informacions d’interés per recuperar la Memòria Democràtica del Municipi d’Oliva: elscaminsdelamemoria.com
Equip de recerca i redacció:
- Vicent Malonda Mestre, mestre de llengua
- Consuelo Minyana Escrivà, professora d’Història
- Joan Ramon Morell Gregori, professor d’Història
- Pura Peirò Bertomeu, llicenciada en Geografia i Història
- Antoni Josep Vergel Dos Santos, graduat en Història, arqueòleg
- Teresa Llopis Guixot, presidenta de l’Associació de Represaliades pel Franquisme d’Oliva (ARFO), presidenta de l’Associació Familiars Víctimes del Franquisme de la Fossa 100 de Paterna i membre del Consell Directiu de la Coordinadora d’Associacions per la Memòria Democràtica del PV.
Coordinació:
- Teresa Llopis Guixot, presidenta de l’Associació de Represaliades pel Franquisme d’Oliva (ARFO) i Fossa 100
- Rosa Maria Girau Borràs, professora d’Història
Edició de fotografies i tractament d’imatges:
- Salvador Mañó Fenollar, fotògraf i editor
Direcció:
- Josep Escrivà i Savall, regidor de Memòria Democràtica de l’Ajuntament d’Oliva.
Ha estat cofinançat per l’Ajuntament d’Oliva i la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i qualitat democràtica.
Des del lloc on se situava l’estació de ferrocarril que unia Oliva amb Carcaixent i Dénia fins a l’any 1974, s’inicia la ruta dels Camins de la Memòria.
Situa’t al mapa
1. La Casa Ferrando
La casa Ferrando, construïda entre 1930/1932, és un dels primers edificis, conceptualment, urbans d’Oliva.
Amb un projecte arquitectònic modern i racionalista, fou concebuda com a vivenda de la família Ferrando, amb amplis baixos comercials els quals, primerament, foren ocupats per oficines bancàries, magatzems i un bar.
Durant el període de guerra i revolució -1936 i 1939- aquesta casa, com altres, va ser requisada pels comités revolucionaris. Als pisos superiors es van establir les dependències de la sindical CNT i de l’organització anarquista de la FAI i als locals baixos es feien les assemblees anarcosindicalistes. També foren assignats espais per a la biblioteca municipal i vivendes per a mestres i al terrat es va instal·lar una alarma antiaèria.
Al finalitzar la guerra, la casa va ser retornada als propietaris i alguns locals van ser habilitats, temporalment, com a menjador social.
- Autoria: Joan Ramon Morell Gregori.
- C/Constitució, 14
2. La Solidaritat a Oliva durant 1936-1939
El cop d’Estat militar contra la II República de 18 juliol de 1936 i el conflicte bèl·lic derivat van generar, immediatament, milers de persones desplaçades des dels fronts bèl·lics, com Andalusia oriental i Màlaga i evacuades de les ciutats bombardejades, com Madrid, a la major seguretat de la rereguarda republicana.
Durant la guerra, la ciutat d’Oliva fou destinació permanent d’acollida d’aquestes persones desplaçades. Les que hi arribaren, atemorides i sense res, van ser assistides pel Comité de Refugiats, l’òrgan del Consell Municipal encarregat de coordinar la solidaritat amb els que buscaven refugi. La ciutat va arribar a proporcionar allotjament i assistència bàsica, entre 1937 i 1939 a unes 3.000 persones en els períodes de major arribada de refugiats.
- Autoria: Joan Ramon Morell Gregori.
- C/Constitució, 7
3. Estàtua ‘El Gabrielet’
‘El 6 d’octubre de 1930, es posa la primera pedra del monument a Gabriel Ciscar i Ciscar, a la plaça de l’Ajuntament d’Oliva.[1] L’endemà, diumenge 7 d’Octubre es celebra la benedicció de la Senyera, en crònica reportada al mateix setmanari OLIVA[2]
Un any abans, el 12 d’agost de 1929, s’havia celebrat una missa en el centenari de la mort de l’Almirall i el 29 d’octubre d’aquell any, el consistori oliver havia instal·lat una placa commemorativa[3] en la casa natalícia de Gabriel Ciscar, casa que va desaparèixer en 1942 i avui recordada amb una nova inscripció a la plaça d’Alonso, l’emplaçament de la casa pairal dels Ciscar, família catalana, instal·lada a Oliva al segle XV.
En 1929, també s’havia creat una comissió presidida per Luisa Vives que encarrega a l’escultor Carmelo Vicent Suria l’estàtua de la plaça de l’Ajuntament, coneguda popularment com «El Gabrielet». Aquesta primera comissió després de recollir donatius de diversos contribuents, s’estanca sense arribar a cloure el projecte i no és fins el 1932, durant la II República, que el regidor d’Izquierda Republicana, l’advocat Vicent Frasquet Jordà es proposa la represa del projecte amb una nova comissió presidida per ell mateix.
El 18 de desembre de 1932[4], s’inaugura finalment el monument amb una peanya o pedestal de pedra d’estil modernista que és la base de l’estàtua en bronze de l’olivà més il·lustre de la segona meitat del s. XVIII i primer terç del XIX, descendent d’un altre fill d’Oliva memorable, l’il·lustrat Gregori Maians i Siscar.
Aquell 18 de desembre, la plaça del Gabrielet i el carrer que puja a l’Ajuntament estaven plens de gom a gom[5] però si bé el Ministre d’Instrucció, el socialista Fernando de los Rios no hi va assistir per trobar-se a Gandia per obligacions del càrrec i del partit, sí que hi va assistir, a banda de les autoritats navals en representació del Ministre de Marina, i d’altres representants del govern civil, el rector de la Universitat de València, Juan Bautista Peset Aleixandre.[6]
Gabriel Ciscar i Ciscar va nàixer a Oliva el 17 de març de 1760. Matemàtic de formació va ser un dels representants de la comunitat científica espanyola en l’establiment del metre com a mesura de longitud universal a París, en 1798. En 1800, Ciscar publica la «Memoria elemental sobre los nuevos pesos y medidas decimales fundados en la naturaleza». Gabriel Ciscar també va ser Almirall de l’Armada, Director de l’Acadèmia de Guardamarines de Cartagena i Diputat a les corts de Cadiz, les corts responsables de la primera Constitució espanyola en 1812; com a monàrquic liberal va ser regent en diverses ocasions.
L’activitat política de Gabriel Císcar li va valdre una condemna a mort en 1825, dictada per Ferran VII. El marí il·lustre, polític i científic matemàtic mor el 12 d’agost de 1829 a Gibraltar on havia pogut viure exiliat gràcies a la modesta ajuda econòmica del duc de Wellington.
Rehabilitada posteriorment la seua figura, les despulles de l’Almirall valencià descansen des de 1860 al Panteó de Marins il·lustres de San Fernado a Cadiz.
[1] Podeu llegir la crònica a la pàgina 3 del setmanari OLIVA , setmanari que es va publicar a la localitat del 1930 al 1933 «Catàleg de la premsa comarcal la Safor (1880-1982)», Gabriel Garcia Frasquet, 1988
[2] Crònica a la pàg 3 i 4 al semanari OLIVA. Foto de la Senyera amb dos homes, Salvador Soler (?), el músic Álvaro Marzal(?) i una dona vestida de valenciana.
[3] Llegiu el recordatori dels fets al núm. 48 del setmanari «Patria Chica» amb motiu de la inauguració del Gabrielet en desembre de 1932. L’article està signat per Luisa Vives , descendent de Gabriel Ciscar. Al mateix número, hi ha diversos articles que parlen de la inauguració, tot recordant la primera comissió constituïda l’any 29.
[4] Saluda de l’alcalde d’Izquierda Republicana, Domingo Escrivà Peiró que presidia l’Ajuntament d’Oliva des de la proclamació de la II República el 14 d’abril de 1931. L’alcalde Domingo Escrivà, com el conseller Vient Frasquet, republicans d’IR, el partit d’Azaña, es voran obligats a exiliar-se, com en el seu moment Gabriel Ciscar, en acabar la guerra espanyola dels tres anys, en 1939.
[5] Vegeu la foto de Las Províncias i la foto i la crònica de la inauguració de El Mercantil Valenciano.
[6] Consulteu la columna «El acto del domingo» a la pàg.4 del núm, 48 (bis) del 24-12-1932 de «Patria Chica». I les dues fotos de la inauguració de l’estàtua; en una d’elles, en el centre de la foto amb ulleres, podem identificar Peset Aleixandre, així com al seu germà Tomàs, també assistent a l’acte.
Joan Peset Aleixandre, va ser el representant més destacat del partit d’Izquierda Republicana a València. Recordem que l’Alcalde d’Oliva, Domingo Escrivà i el segon tinent alcalde, president de la comissió que inauguura el monument, Vicent Frasquet eren militants d’IR. A més, Peset Aleixandre era el rector de la Universitat de València en l’any 32.
- Autoria: Pura Peiró Bertomeu
- Plaça Ajuntament
4. L’ajuntament, lloc de Memòria
Del 30 d’abril de 1939 al mes d’agost del mateix any varen passar per l’Ajuntament d’Oliva més de tres centes persones que hi varen estar retingudes contra la seua voluntat.
En la immediata postguerra, l’edifici de l’ajuntament es va convertir en una presó on restaren tancades d’uns poc dies a un o dos mesos, homes i dones d’Oliva considerades sospitoses per les autoritats franquistes. Les persones tancades patiren maltractaments, tortures, fam i en els casos menys greus vexacions i humiliacions. Es permetia a alguns olivers de dretes, descarregar sobre les persones retingudes, la por i l’odi acumulats pels familiars de les víctimes dels primers mesos de guerra.
Entre les persones tancades a l’Ajuntament, va haver almenys 42 dones retingudes al segon pis. No totes durant el mateix període de temps.
Hi havia igualment joves detinguts que tenien menys de 21 anys i que legalment, en aquells anys, eren menors d’edat.
Es compten durant els mesos assenyalats, uns 40 malalts, homes i dones, amb malalties pròpies de la manca d’higiene com la sarna i d’altres sense especificar en els parts dels metges d’Oliva que els atenien.
Fins i tot i segurament a causa del maltracte infringit, hi ha tres joves morts al Dipòsit Municipal de presos, José Gregori Castillo que es va llençar des d’un balcó als pocs dies d’estar tancat, només acabar la guerra; Artur Ansalonga Escrivà[1], suïcidat en les dependències municipals i ja en agost de 1940, Vicent Climent Mauri[2] mort també quan estava tancat a l’Ajuntament.
Unes 51 persones, de les vora tres centes que passaren per l’Ajuntament en aquells mesos, foren afusellades posteriorment a Gandia, Sueca o Paterna; 49 homes i 2 dones: Angelina Barber Pastor i Vicenta Mena Mahiques, amb 65 i 27 anys respectivament.
Hi ha constància de gent tancada a l’Ajuntament d’Oliva per motius polítics fins al desembre de 1940[3]: més d’un any i mig després de la derrota republicana i l’acabament de la guerra.
Per totes aquelles persones que patiren la repressió franquista, cal recordar els fets que varen ocórrer en aquest edifici municipal per poder avançar com a poble sense perdre la memòria.
Per la memòria dels afusellats, recordem José Morató Sendra, conseller de Sanitat i Assistència Social durant la guerra, tancat a l’Ajuntament del 15 al 30 d’abril de 1939 i afusellat a Paterna el 2 de novembre de 1939, transcrivim les seues últimes paraules de comiat:
Querida esposa e hijos: Sólo unas letras para despedirme de vosotros, muero tranquilo.
Abrazos
José Morató Sendra
A mis padres y hermanos, adiós a todos.
Pepe
[1] Segons la Causa General Ramo Oliva, 1377, pàg 69, en el lloc 42 està la nformació sobre Arturo Sansaloni Escrivà, : «Se suicidó estando encarcelado en el Depósito Municipal de esta ciudad».
D’altra banda, en el «Archivo Histórico de Defensa», es troba el sumari 10962 corresponent a Arturo Sansaloni Escrivà. Pensem que si hi ha sumari, hi va haver judici sumaríssim que casa malament amb un suïcidi al dipòsit municipal.
Hem de dir, a més, que Gabarda en «Els afusellaments al País Valencià (1938-1956)», recull en el llistat d’Oliva, el nom d’Arturo Sansaloni Pérez, afusellat a Paterna el 9 de maig de 1940.
[2] Segons Gabarda, «Els afusellaments al País Valencià (1938-1956), pàg. 409, Vicente Climent Mauri, 26 anys, llaurador solter va morir al Dipòsit de presos l’1 d’agost de 1940.
Foto de Vicente Climent Mauri cedida per Vicent Malonda per a l’exposició del 2009, «Paisatges de guerra a Oliva»
Full manuscrit trobat a les caixes de documents custodiades a la Biblioteca Tamarit, «Registro de Salida, 770» on es pot llegir «Gandia» Juez militar de Gandia. Remitiendo malos informes de Vte. Climent Mauri, 3/740»
[3] Document trobat a les caixes custodiades a la Biblioteca Tamarit d’Oliva, remitit pel «Ministerio de Justicia. Dirección General de Prisiones. Prisión Províncial de Valencia. Dirección» al «Sr. Alcalde-Presidente del Ayuntamiento de Oliva» per confirmar les relacions de socors als presos del Dipòsit municipal en els mesos d’octubre i novembre. El document porta data del 12 de desembre de 1940.
- Autoria: Pura Peiró Bertomeu
- Plaça Ajuntament, 1. Edifici Ajuntament
6. Veïns d'Oliva en camps de concentració
Tres olivers van patir l’horror dels camps de concentració nazis. El compromís amb la llibertat els va portar a combatre el feixisme durant la Guerra Civil i a patir l’exili a França. Capturats per la Gestapo, i d’acord amb el govern franquista, van ser deportats als camps d’extermini.
José Auñón Muñoz, el Fonto, nascut el 15 d’agost de 1915. Llaurador, vivia al carrer de Gabriel Ciscar, 61. Deportat a Mauthausen el 3 d’abril de 1941, va ser alliberat el 5 de maig de 1945. Va morir a França l’any 1963.
Ricardo Pellicer Beneyto, el Borjo, nascut el 10 de gener de 1916. Pintor, vivia al carrer del Duc d’Osuna. Deportat a Mauthausen el 25 de gener de 1941, va morir al camp de Gusen el 14 de gener de 1942.
Vicent Cots Ortolà, el Xocat, nascut el 3 de gener de 1917. Llaurador, vivia al carrer de Sant Antoni, 29. Deportat a Mauthausen el 27 de gener de 1941, va ser alliberat el 5 de maig de 1945. Va morir a França l’any 1991.
Revista Cabdells nº 20 (TRES OLIVERS ALS CAMPS DE CONCENTRACIÓ NAZIS)
- Autoria :Vicent Malonda, Joan Ramón Morell i Pura Peiró
- C/ San Joan, 3 Casa de la Cultura
7. Socorro Rojo Internacional (SRI)
El SRI fou una organització antifeixista i obrera impulsada per la Internacional Comunista.
Durant la Guerra Civil la seua aportació fou tan important que durant el mandat de l’alcalde-president Higinio Granell es va acceptar la proposta de canviar el nom del carrer de Sant Doménec per carrer del Socorro Rojo, al febrer del 38.
SRI fou l’encarregat de repartir els materials entre els refugiats i les colònies; canalitzava les ajudes i la seua adequada distribució; recaptava diners i confeccionava roba destinada als combatents del front; i seguint l’anàlisi dels articles del setmanari «Ayuda» haurien preparat i orquestrat l’evacuació dels 15 xiquets cap a l’URSS el març de 1937.
- Consuelo Minyana Escrivà
- Socorro Rojo Internacional (SRI) C/ Sant Doménec, 16 (Casa propietat municipal).
8. De la Casa del Poble a la Casa Gisbert
Abans de 1936, aquest immoble, era el magatzem i l’habitatge de la família Salabert. A l’inici de la guerra i revolució, fou ocupat pel sindicat UGT i el va convertir en la seu principal de l’organització; era conegut com La Casa del Poble, on se celebraven assemblees i reunions, i també es feia servir com a dipòsit d’abastaments de la sindical socialista.
L’exportació de taronja va ser un actiu important durant aquest període. Després del colp d’estat del 18 de juliol del 1936, i fins al 1938, la UGT i la CNT s’organitzen en consells per a tractar i exportar taronges. Consells que van funcionar tot i les diferències tàctiques de com fer la revolució i la guerra d’ambdues organitzacions, que en aquesta casa en concret es van arribar a encarar violentament.
En 1939, acabada la guerra, la casa fou destinada a diversos usos públics com escola i caserna de la Guàrdia Civil. Finalment, al pocs temps, l’edifici fou adquirit per la família de propietaris Gisbert. Des d’aquest moment es coneix com la Casa Gisbert.
- Consuelo Minyana Escrivà
- C/ Alejandro Cardona, 22
9. El bombardeig d’Oliva. Bombes sobre Oliva
El dia 22 d’agost de 1938, a poqueta nit, Oliva va rebre l’únic atac aeri amb bombes durant la Guerra Civil. Aquella vesprada, un avió de la Legió Còndor alemanya, en aliança amb l’exèrcit sublevat contra la II República, va llançar 4 projectils sobre els magatzems de la part oriental del primer tram de l’actual passeig de Gregori Maians. Les bombes, però, no van explotar sobre l’objectiu marcat. Van impactar sobre el passeig sense provocar víctimes mortals però sí un ferit i escassos danys materials.
Des dels inicis de les incursions aèries a la Safor en febrer de 1937, Oliva sols havia patit els atemoridors vols rasants de La Pava. Però, el fet de tindre estació de ferrocarril i un magatzem d’assemblatge d’armes va fer de la ciutat un dels objectius fotografiats per a atacar per l’Aviazione Legionaria italiana, aliada també de l’exèrcit colpista i principal responsable de la major part dels atacs aeris sobre les ciutats republicanes de la mediterrània.
- Joan Ramon Morell Gregori
- Passeig Gregori Maians, 1
10. La col·lectivització durant el període de guerra i revolució. Els temps revolucionaris
El 19 de juliol de 1936, a Oliva, igual que en molts indrets on fou sufocada la rebel·lió militar, el control polític, social i econòmic fou assumit pels sindicats CNT i UGT. Aquestes organitzacions van iniciar un procés revolucionari que va substituir l’estructura econòmica liberal/capitalista per sistemes experimentals de gestió col·lectiva.
Gran part de la producció agrícola, industrial i els serveis es van col·lectivitzar amb la intenció de posar en marxa una economia social que afrontara la situació bèl·lica, abastara la població local i la refugiada i posara les bases d’un futur, que albiraven, igualitari.
Aquest edifici situat al carrer Gabriel Ciscar fou un dels col·lectivitzats. Si abans de juliol de 1936 era un magatzem de taronges, entre 1936/1939 fou el local adjudicat a la Col·lectivitat d’Ebenistes d’Oliva.
- Joan Ramon Morell Gregori
- Carretera Gabriel Ciscar, 64
11. L’Hospital Infantil Fridtjof Nansen
La instal·lació a Oliva d’un hospital infantil de referència per a 130 colònies escolars de la rereguarda republicana de l’àrea mediterrània, fou resultat de la coordinació del Govern republicà, del Consell Municipal, dels comités sindicals locals i del Comité Noruec d’Ajuda a Espanya -Norske Hjelpekomité for Spania-.
L’edifici, el projecte d’adequació com a hospital per a 50 places, i la realització de les obres, fou responsabilitat dels òrgans locals de govern. La contractació del personal mèdic i auxiliar, l’abast d’aliments i medicines foren assumits pel Comité Noruec d’Ajuda. El resultat de totes aquestes voluntats fou un magnífic exemple de l’acció solidària amb la infància.
L’Hospital Infantil Fridtjof Nansen fou inaugurat a gener de 1938 per un grup de xiquets i xiquetes evacuats del front de Terol per les Brigades Internacionals. En poc temps fou ampliat per a allotjar 100 places i va funcionar fins a juny de 1939
- Joan Ramon Morell Gregori
- Camí de la Carrasca,41
13. Les colònies escolars
A principis de 1937, a petició del Ministeri d’Instrucció Pública de la II República, el Consell Municipal va oferir 200 places escolars i edificis per a la instal·lació de dues Colònies Escolars i un Hospital Infantil per a la infància evacuada.
Les colònies es van inaugurar entre maig i agost de 1937. A setembre, el Comité Noruec d’Ajuda a Espanya es va sumar al Consell Municipal i al Ministeri d’Instrucció Pública en el sosteniment de les colònies i en la construcció de l’Hospital Infantil Fridjof Nansen. La solidaritat noruega va permetre, a més, la instal·lació de dues colònies més, i es va arribar a assistir, en març de 1939, a prop de 500 xiquetes i xiquets.
- Joan Ramon Morell Gregori
- C/ Verge del Mar, 1
14. Els nius de metralladores
A mitjans de 1938, per defendre’s dels atacs franquistes a la població civil, i sota la direcció de la republicana Defensa de Costas, començà la construcció d’un total d’11 nius de metralladores en les platges d’Oliva (Figura 1).
Aquestes estructures circulars, robustes, ben camuflades i amb armament pesant en el seu interior, estaven comunicades entre si conformant una espècie de muralla que cobria la totalitat de la superfície costanera. On acabava l’angle de tir d’un dels nius, començava el del seu anterior i posterior. Els de l’Aigua Blanca i del Molinell (Imatge 2) ens permeten reconstruir la planta completa, idèntica a la de nius situats en la veïna Dénia (Imatge 3).
- Antoni Josep Vergel Dos Santos
- Av. Bancals amb C/Trémol
- Descarregar PDF Arquitectures per a la defensa de la costa Mediterrània
